LA CLARA I LES PORS...CUENTO DE AURORA GARRIDO

sabiask.com

YA CONOCÉIS A AURORA POR SUS BONITOS POEMAS. HOY PODREIS COMPROBAR QUE TAMBIÉN SUS CUENTOS SON DIGNOS DE LEER.

"LA CLARA I LES PORS".

La clara era una nena de set ainys, prima i estirada com un espígol.

Quan portaba camisa de botons, semblava ben bé una flauta. Però, no només era la més alta de tota la clase, també era la més poruga i la que tenia més por.

Li feien por tot de coses ben normals, com per exemple: les sabates amb cordils, els jerseis de llana de l'avia, les pilotes i sobretot, les formigues: Sabíeu que poden aixecar 50 vegades el seu pes i com que n'hi ha tantes, entre totas, podrien aixecar algun nen de l'escola?

També tenia por dels xiclets que se t'enganxen al cabell i desprès: Ai!, quin mal per treure-te'ls!

Les mosques també eren perilloses perquè havia sentit dir que portaven malalties.

Ella no sabia on els portaven tots aquets mals, perquè mira que son petites les mosques i no veia pas que portessin maletes; però, millor no fiar-se'n!

Totes aquestes pors que us explico, van començar una tarda d'estiu per culpa d'un sofà. Si, si, d'un sofà de pell!

De la xafogor que feia al menjador, les cames se li havien quedat enganxades; i el cul, se li va quedar enfonsat en un racó del sofà de casa els veïns; i no en va poder sortir fins que la mare, la va aixecar d'una revolada i la va fer surtir disparada con un tap de cava.

Els fils del veïns, que eran bessons de cinc anys, en David i la Raquel, se'nvan riure unaestona llarga. La veritat és que, desd'aquell dia se'nriuen sempre; sobretot quan tornen de l'escola i la veuen caminar amb el cap amunt i avall, amun i avall, amun i avall. Avall, no fos cas que trepitges una formiga i amun, per les pilotes que cauen del cel, mai se sap quan et pot caure una pilota al cap, i sinó que li preguntin als seus dos nyanyos.

De cop, va quedar quieta en sentit crits davan seu i va arrugar el nas. No podia ser que fossin ells, no els havia sentit cridat mai i menys d'aquella manera. Va corre per apropar.s'hi, estaven arrapats, enganxat barallant-se, donant-se empentes per quedar-se amagats l'un darrera l'altre com dos escut vestis amb el xandall de l'escola.

La Clara va obrir els ulls encara més, no entenia que estava passant, encara que tenia la seva gràcia veure'ls giravoltar sense parar. Va moure el cap a la dreta, a l'esquerra,, amunt, avall, buscant per si veia el què passava:

-"¿A que jugueu?, -va preguntar dubtosa.

Els dos bessons no podien parlar, semblava que se'ls hi havia enganxat un caramel a la llengua:

-"una... una... una... "

-"Sinó els conegués, diria que la por no els deixa parlar!", -va pensar la Clara.

De cop, alguna cosa es va moure per terra fent un petit soroll arrosegadís; i de nou, els bessons, van repetir els xiscles i les arrapades.

La clara, llavors, amb tota l'atenció va buscar anb detall el què es movia i... era una granota!

S'hi va apropar i la va agafar amb molta cura. Era tant petita que, és clar!, li cabia a la mà. Va mirar als bessons amb intenció d'apropar-s'hi i, aquesta vegada, els xiscles la van deixar sorda d' una orella:

CONTINUARÁ

Aurora Garrido..