En desperto i crec que
no ha passat el temps:
el temps és una ona que em va engolir.
Submergida en les seves aigües
miro cap els núvols.
Et veig com sempre.
El teu somriure, la teva força
que em va ensenyar a viure,
a comprendre la vida
i també la mort.
La mort és una altra ona
que ens engoleix per sempre.
Em deixo portar pel balanceig
d’aquest núvol que ens unirà,
ens mantindrà vives
en aquest temps d’espera.
Quant ens abraci l’oblit,
tornaren una nit a la platja,
i trepitjaren la sorra amb la nostra ombra.
Agafades de la mà, una altra vegada,
si us plau.
María
2 comentarios:
Esta traducción es de mi amiga Aurelia, siempre dispuesta a colaborar.
Gracias.
Precioso poema de amor, vida,muerte y sobre todo añoranza. Siempre buscando en las nubes y en cualquier otra parte a quién echamos de menos. Gracias a mi tocaya por la bonita traducción.
Publicar un comentario